Era un matí qualsevol de un diumenge. L'oratge era perfecte, un sol que apretava pero no ofegava.

Tres inconscients i inexperts senderistes van ascendir a la cima de la agulla mes accesible. No sent suficient per a ells, van començar a pujar pel desnivell de la agulla, arrapant-se per la roca i escalant sense cap llum en el cap.

Un d'ells pujava desconfiat. La mala qualitat del seu calçat de 12€ comprat en Decathlon el feia malpensar. Quant es va armar de valor, va començar a abraçar les roques i a bramar com una tonyina fins que al final arribà a lo mes alt del primer agulló.

La panoràmica era magnífica, tota la costa al abast dels seus ulls, per un moment va olvidar que sería imposible fer el descens pel mateix lloc. Va enfilar la vista cap el segón dels agullons i pensà: "Per ahí hi haurà un camí per poder baixar molt mes accesible".

Els tres xics avançaren i s'adentraren el les profunditats del agulló...
Per moments seguíen una espècie de marques fetes amb un tipus de sprai groc, no eren els primers en arribar allí!! segurament algú hauría sobreviscut per poder contar-lo.

Mes avant ja hauríen perdut les marques de referència i s'enfilaven barranc a dins.

Un d'ells, Juanmi crec que li deien, relliscà lateralment. Rapida i instintivament la mà fou a equilibrar el pes i aterritzà suaument sobre un esbarzer, quedant-se impregnada de centenars de punxes.

El segon dels caminants, el mes inconscient de tots, Mancebo creg que s'anomenava, prenía instantànies amb la seua camera.

 El intecomunicador d'un d'ells comença a sonar al ritme de bob esponja i es pogué comunicar amb la civilitzaciò.

Necesitaven saber l'hora estimada d'arribada al campament base, pero ells no tenien la certessa de quant sería, estaven perduts. Degut al cansament mental i a la desesperació, un d'ells contestà: "Ha segut Ivàn! Tot ha segut cossa seua!!!". Acte seguit, es pergué la comunicaciò.

No pareixia haver sortida per ningun lloc i el que estava en pitjor estat físic d'ells, Ivàn... exclamà: "Es curiós, pero quant mes a prop pareix que estigues, mes falta per arribar. Es com si les lleis físiques no foren presents en aquest lloc. Encara aixina, estic segur que la sortida està en la falda del Agullót... Anem!!".

Tots ells començaven a notar els efectes del cansament però encara tenien esperança. Ivàn començà a patir sobretensiò muscular degut a la tensió creada pel seu calçat i demanà parar uns minuts.

Reanudada la marxa els comentà als seus companys: "Si jo caig, aneu sense mí, no vull ser un lastre per vosaltres".

Eixes paraules els donaren força per mantindre el grup i tornaren a ascendir fins al punt mes alt per poder voré algún camí de tornada a casa. Pujaren per escarpats, saltaren de roca en roca i arrancaren esbarzers amb les mans, fins que finalment arribaren a la falda.

Un d'ells va voré un camí pel lateral oest i començaren el descens. La vegetacío es feia cada vegada mes present i abrumadora, dificultant cada volta mes la tornada a casa.

Poc a poc s'anava perdent la senda que es fonía amb la vegetaciò sutilment i ells improvisaren el camí. Van haver alguns imprevistos durant la baixada als que a ells pareixia no importar. Veien la malessa com si foren núvols de sucre i els arraps dels esbarzers eren com caricies per a ells.

Al final del tunel artificial creat per la vegetació s'apreciava un fil de llum. Ja estaven, ho havien aconseguit!

Els tres supervivents havien arribat i van jurar que deixaríen constancía de tot lo ocorregut per que no li tornara a passar a ningú més i van crear els primers mapes de la cara oculta de les agulles.

Crec que podràs trobar-los ací.

http://www.megaupload.com/?d=MDEQG1CW

http://www.megaupload.com/?d=RQR62GL1